Els petits canvis són…poderosos?

Retallades en sanitat i en educació, retallades laborals i en general, retallades en qualitat de país. El tarannà dels últims anys no ha estat sinó treure d’aqui i d’allà per mirar d’assolir un deute europeu que nosaltres mateixos amb el nostre “nosaberfer” hem anat acumulant. I quan dic nosaltres vull dir uns més que d’altres.

No obstant la realitat no reflexa tots aquests esforços -que no són del govern, són del poble- ja que el deute públic europeu amb prou feina ha disminuït.

No haven-t’hi suficient, els últims anys sembla que s’ha format un complot per tocar el voraviu a Catalunya. Si ahir parlàvem del dèficit fiscal avui li toca a la immersió lingüística. Després de vora 30 anys decideixen que la llengua vehicular torni ser el castellà i se suposa que aquí ens hem d’abaixar els pantalons i “acatar las órdenes”.

En tots les meus anys d’estudi -primària, ESO, batxillerat i universitat- mai recordo, ni una sola vegada, que m’hagin obligat a parlar una llengua o altre -excepte clar a les assignatures de les llengües pertinents-. És més, sempre s’ha defensat el bilingüisme entre d’altres coses perquè recordem que són moltes families que fa més de 30 anys van haver d’emigrar a Catalunya des de diferents punts d’Espanya. No renegaré mai del castellà, al cap i a la fi, és la meva llengua materna però el que m’indigna i em fa bullir la sang és que siguin els menys informats i ignorants els que vinguin a dir-nos com ens han d’educar.

Al meu parer, la riquesa lingüística és riquesa cultural i amb aquest nou model d’immersió no puc més que veure-hi un interès personal. No només s’ataca el català, sinó que tot plegat es converteix en una excussa per atacar la cultura i costums del nostre païs. M’esgarrifa també pensar en l’odi que d’un temps ençà els mitjans de comunicació -sobretot des de la capital- estàn promovent vers tot el que té relació amb Catalunya. Però com algú va dir: com més m’ataques més fort em faig. I si bé l’ideal independentista fa uns anys era tant sols això, un ideal, els atacs continus no fan res més que alimentar aquest sentiment.

Pel que fa a l’economia, els petits canvis potser no són gaire poderosos però intenta canviar les nostres creences, ataca la nostra llengua, i veuràs que un petit canvi, marca la diferència.

Catalunya, l’Alemanya d’Espanya?

Aquest matí a la tertúlia de @elmonarac1 parlàven del dèficit fiscal de Catalunya. La majoria de dades ja han estat publicades però m’argadaria compartir-ne algunes de força interessants…

Actualment, el dèficit està a una mica més del 8% del PIB, que traduït en calers són vora de 16.000 milions d’euros, quasi res! De fet, aquest 8% de dèficit és la mitja del dèficit català des de l’any 1986. Perquè ens fem una idea, a Alemanya està prohibit que qualsevol comunitat superi el 4% del dèficit ja que es considera que a partir d’aquest 4% s’inicia l’empobriment. Si Catalunya fos a Alemanya, d’aquests 16.000 euros, la meitat es quedarien a casa nostre. Per tant, com aquell qui diu, no hi hauria dèficit!

Més dades:

– només la meitat del dèficit català engloba la sanitat i part d’educació (no caldrien retallades!)

– d’aquests diners que Catalunya no recupera de l’aportació a l’Estat, altres comunitats se’n beneficien i creen ocupació

l’any 2009 cada català va donar 2.251€ més del que va rebre

– per cada euro que paguem a l’estat, 43 cèntims no tornen

Tot plegat fa que la pressió fiscal actual sigui insostenible, per això Mas-Colell que dilluns al matí va presentar en roda de premsa aquestes i altres dades, anuncia que el Parlament ja tramita una proposició de llei per tal de normalitzar la balança fiscal entre Catalunya i la resta de comunitat de l’Estat.

Res, després diuen que és que som “agarrats”, no?

“#Primaveravalenciana”

València s’ha convertit durant les últimes hores en l’escenàri de noves protestes contra les retallades en educació, així com per l’actuació policial de la setmana pasada, quan es van produïr les primeres manifestacions i alguns estudiants van quedar ferits. De ben segur que no seràn les últimes protestes ja que a mida que avança la setmana, són altres les cuitas de l’Estat Espanyol qui es solidaritzen amb l’IES Lluis Vives, epicentre de les protestes contra les retallades.

La Delegada del Govern a València, Paula Sànchez de León, ha declarat que si bé el seu deure és recolzar l’actuació policial, les extralimitacions d’alguns membres del cos hauràn de tenir tantmateix conseqüències. Sigui com sigui, els estudiants ja demanen el seu cap i adverteixen que les manifestacions no pararàn fins que la delegada abandoni el seu càrrec.

El Secretari General de Sindicat Unificat de Policia (SUP) ha defensat també l’actuació policial, segons declaracions seves “al Lluis Vives no hi van haver carregues policials ni patades…”. No obstant les imatges i videos que se succeeixen a través dels mitjans i les xarxes socials posen en dubte les seves paraules i el deixen en evidència.

Per la seva banda, la CEP (Confederació Espanyola de Policia) no tant sols defensa la seva actuació sinó que tracta d’enemics als estudiants.

Amb tant de rebombori no és d’extranyar que arreu hagin començat a crear-se grups de solidarització amb les protestes. De fet, el “hashtag” de Twitter més utilitzat les últimes hores és #Primaveravalenciana, nom amb que s’han batejat aquestes protestes.

Podria explicar moltes més coses pero en aquests casos, val mes una imatge que mil paraules….

Fotografia a la portada del Público

Fotografia a la portada de La Razón

Fotografia a les portades de El País i El Mundo

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Com dirien a l’APM: “no hace falta decir nada más”.

Las Vegas de Barcelona

La noticia ja va començar a escampar-se fa messos i després d’un temps de silenci, sembla ser que les negociacions tornen a prendre força.

El projecte Eurovegas serà una ciutat de casinos -12 hotels, 6 casinos, restaurants, un camp de golf, un estadi esportiu…- i tot i que Sheldon Adelson, el principal inversor, encara n’està buscant una ubicació, la zona metropolitana de Barcelona torna a sonar amb força. La creació de “Las Vegas” suposaria una inversió de ni més ni menys que 17.000 milions d’euros. Les condicions que es demanen a canvi però, semblen a priori difícils de complir. Adelson demana que Eurovegas es converteixi en una mena de “limbo legal”, és a dir, una ciutat al marge de la llei vigent: lliure de regulacions com la llei del tabac o lliure d’impostos, almenys durant els primers anys.

Deixant de banda la inversió que aquesta nova ciutat suposaria per a Catalunya -i la creació de llocs de feina-, estem preparats per afrontar un projecte d’aquestes magnituds? Estem disposats a conviure amb una ciutat “sin ley” de luxuria i perdició? Sí, pot estar bé. De fet tothom somnia amb anar algun dia a Las Vegas, però ben lluny. No se pas si ens faria tanta gràcia tenir-la al costat de casa.

L’altre candidat de la llista és la Comunitat de Madrid. Si finalment fos l’emplaçament definitiu, Catalunya contínuaria tenint un problema: trobar una alternativa per tal d’atraure un gran nombre da turistes i d’inversors per no quedar-se enrere. I és que, competir amb Las Vegas, pot ser molt difícil.

De mal gust

La polémica que s’ha generat arrel de la sentència contra Contador s’ha vist maximitzada durant la darrera setmana degut a les bromes poc encertades del Canal Plus francès. Els “guinyols” lluny de fer un humor intel·ligent o fins i tot divertit han optat per la humiliació posant en dubte la integritat de diversos esportistes espanyols. Tant ha estat el rebombori, que la broma per poc es converteix en un  conflicte diplomàtic!

Tothom està tant enfadat i tant indignat amb els “de fora” i no obstant permetem que alguns diaris del nostre país publiquin barbaritats que poden ofendre la sensibilitat de moltes persones. El diari esportiu Marca, sense anar més lluny, publicava l’altre dia un reportatge recordant les Olimpíades del ’92, amb Pasqual Maragall al capdavant, i citava: “Con él hacemos memoria…hasta donde se pueda”. No és cap secret per a ningú, ja que ell mateix ho va fer públic fa uns anys, que Maragall pateix de mal d’Alzheimer. Cal doncs caure en aquest sensacionalisme barroer i irrespectuós? L’autora del reportatge, Olga Viza, ha volgut deixar clar que: “La frase no tenia cap ànim pejoratiu”. Potser amb ella li semblava una bona frase d’homenatge?

Sincerament, deixem de queixar-nos tant i comencem per arreglar el que tenim aqui, per exemple el cartell que la comunitat de Madrid ha presentat per a la seva candidatura a les Olimpíades del 2020. No tant sols és espantós sinó que ni tant sols s’ha respectat el disseny original del guanyador del concurs: Luis Peiret.

Disseny original

Disseny final

Justícia decadent

Onze anys d’inhabilitació per Baltasar Garzón ha estat la sentencia del Tribunal Suprem per les escoltes il·legals del cas Gürtel. Onze anys que es suposen la fi de la seva carrera judicial.

El jutge Garzón sempre ha estat en boca de la premsa, i ja sigui per una cosa o altre, ha estat i és un personatge molt mediàtic, fins i tot massa -crec- pel càrrec que ocupa. La seva, diguem-ne passió per l’ofici, l’ha fet anar sempre al límit entre el què està permès i el que no. Si bé és cert que ha aconseguit grans èxits -contra el narcotràfic o amb les seves investigacions a ETA- el seu expedient també compta amb força irregularitats. I dic irregularitats, que no delictes.

Onze anys d’inhabilitació per les escoltes del cas Gürtel…no sóc cap experta en l’àmbit judicial però opino que és un càstig excessiu per una irregularitat. Tot plegat potser no és més que una “cortina de fum” per amagar l’evidència: en aquest país quan algú remena la memòria del Franquisme passa a estar al punt de mira dels ultradretans que encara desfensen i exalten la figura del Generalíssimo.  Mal que ens pessi, aquest sector continúa sent molt poderós, fins al punt de frenar la investigació dels crims del franquisme. Una investigació que, per altre banda, centenars de families fa anys que demanen per reclamar justicia pels seus avis, pares i germans oblidats sota l’ombra de la dictadura.

Sense marxar gaire del tema, queda clar que l’atreviment de Baltassar Garzón li ha passat finalment factura. Ara bé, és una sentència justa? On anirem a parar quan castiguem als qui pretenen fer justícia? Qui jutjarà als jutges que han jutjat al jutge?-valgui la redundància-.

Els mitjans de comunicació i les xarxes socials bullen aquests díes amb missatges d’indignació. Mentres Francisco Camps queda absolt de tots el càrrecs per un -permeteu que se m’escapi el riure- jurat popular, inhabilitem als nostres jutges. Els seus mètodes -de Garzón- podíen ser més o menys ortodoxes però ara ja res importa, han aconseguit el que volien, treure’s una pedra del camí.

Benvinguts al meu blog,

Silvia Olmo