Els petits canvis són…poderosos?

Retallades en sanitat i en educació, retallades laborals i en general, retallades en qualitat de país. El tarannà dels últims anys no ha estat sinó treure d’aqui i d’allà per mirar d’assolir un deute europeu que nosaltres mateixos amb el nostre “nosaberfer” hem anat acumulant. I quan dic nosaltres vull dir uns més que d’altres.

No obstant la realitat no reflexa tots aquests esforços -que no són del govern, són del poble- ja que el deute públic europeu amb prou feina ha disminuït.

No haven-t’hi suficient, els últims anys sembla que s’ha format un complot per tocar el voraviu a Catalunya. Si ahir parlàvem del dèficit fiscal avui li toca a la immersió lingüística. Després de vora 30 anys decideixen que la llengua vehicular torni ser el castellà i se suposa que aquí ens hem d’abaixar els pantalons i “acatar las órdenes”.

En tots les meus anys d’estudi -primària, ESO, batxillerat i universitat- mai recordo, ni una sola vegada, que m’hagin obligat a parlar una llengua o altre -excepte clar a les assignatures de les llengües pertinents-. És més, sempre s’ha defensat el bilingüisme entre d’altres coses perquè recordem que són moltes families que fa més de 30 anys van haver d’emigrar a Catalunya des de diferents punts d’Espanya. No renegaré mai del castellà, al cap i a la fi, és la meva llengua materna però el que m’indigna i em fa bullir la sang és que siguin els menys informats i ignorants els que vinguin a dir-nos com ens han d’educar.

Al meu parer, la riquesa lingüística és riquesa cultural i amb aquest nou model d’immersió no puc més que veure-hi un interès personal. No només s’ataca el català, sinó que tot plegat es converteix en una excussa per atacar la cultura i costums del nostre païs. M’esgarrifa també pensar en l’odi que d’un temps ençà els mitjans de comunicació -sobretot des de la capital- estàn promovent vers tot el que té relació amb Catalunya. Però com algú va dir: com més m’ataques més fort em faig. I si bé l’ideal independentista fa uns anys era tant sols això, un ideal, els atacs continus no fan res més que alimentar aquest sentiment.

Pel que fa a l’economia, els petits canvis potser no són gaire poderosos però intenta canviar les nostres creences, ataca la nostra llengua, i veuràs que un petit canvi, marca la diferència.

Anuncis

Catalunya, l’Alemanya d’Espanya?

Aquest matí a la tertúlia de @elmonarac1 parlàven del dèficit fiscal de Catalunya. La majoria de dades ja han estat publicades però m’argadaria compartir-ne algunes de força interessants…

Actualment, el dèficit està a una mica més del 8% del PIB, que traduït en calers són vora de 16.000 milions d’euros, quasi res! De fet, aquest 8% de dèficit és la mitja del dèficit català des de l’any 1986. Perquè ens fem una idea, a Alemanya està prohibit que qualsevol comunitat superi el 4% del dèficit ja que es considera que a partir d’aquest 4% s’inicia l’empobriment. Si Catalunya fos a Alemanya, d’aquests 16.000 euros, la meitat es quedarien a casa nostre. Per tant, com aquell qui diu, no hi hauria dèficit!

Més dades:

– només la meitat del dèficit català engloba la sanitat i part d’educació (no caldrien retallades!)

– d’aquests diners que Catalunya no recupera de l’aportació a l’Estat, altres comunitats se’n beneficien i creen ocupació

l’any 2009 cada català va donar 2.251€ més del que va rebre

– per cada euro que paguem a l’estat, 43 cèntims no tornen

Tot plegat fa que la pressió fiscal actual sigui insostenible, per això Mas-Colell que dilluns al matí va presentar en roda de premsa aquestes i altres dades, anuncia que el Parlament ja tramita una proposició de llei per tal de normalitzar la balança fiscal entre Catalunya i la resta de comunitat de l’Estat.

Res, després diuen que és que som “agarrats”, no?